Epi, Blas, les obres i el fracàs

Tot va començar ara fa deu anys, quan ZP va arribar al poder al PSOE. I una dècada després, Zapatero ha dit als seus "hace diez años os dije que no estabamos tan mal y ahora os digo que estamos mejor y que vosotros lo vivireis". Només li faltava acabar la frase dient "lo vivireis porque aqui no se va ni Dios y me quedo solo. Nos hundiremos juntos".

Això ho deia el mateix dia que el ministre de foment José Blanco (l'espanyol que ens té a tots ben negres) anunciava que hi ha tot un seguit d'obres importants que no es faran. La segona comunitat més afectada és Catalunya.
Fixeu-vos. ZP diu ahir que respectarà al màxim l'Estatut que ens ha quedat un cop el TC, presidit per Eduardo Manostijeras, l'ha convertit en confeti i Blanco ens retalla obres al mateix temps. Semblen Epi i Blas discutint-se per una galeta el dia que el monstre de les galetes tenia vacances i Epi i Blas van descobrir el seu amor passional i ocult.
Sort en tenim del diputat reusenc Francesc Vallès que encara defensa la pèrdua de les obres que ens afecten a les nostres comarques dient que no n'hi ha per tant. Si senyor, quan un té cara, que la tingui ben dura i posats a dir mentires, que les digui ben grosses.
I per part de CiU, perquè aquí n'hi ha per tots, gràcies al diputat Pere Macias per parlar de la pèrdua de les obres a diversos mitjans i citar únicament les que es perden a Girona. A Tarragona que ens bombin, com sempre menys quan hi ha eleccions.
La lectura d'aquestes paraules dels politics l'han de fer els més de 100.000 ciutadans que, segons les mateixes previsions del ministre Blanco, es quedaran a l'atur gràcies a la reducció de les obres que estem comentant. No passa res, 100.000 quan la xifra d'aturats passa dels 4.000.000, no és res ni es nota.
De fet tampoc es notaria si enviéssim a aquesta llista de gent sense feina a tots els diputats i senadors que fan passadissos i mai son a l'hemicicle quan toca. Amb els que veiem a la tele quan enfoquen la sala, una trentena, aniríem més que sobrats i no caldria mantenir tants politics que arriben a Madrid per menjar bé, viatjar gratis i riure-se'n de nosaltres.

Escrit número 14

Foto: Epi i Blas al dormitori, pactant acords de govern

Per culpa d'un no en treballa cap

I encabat diuen que treballen. Aquest mati he anat a fer unes gestions sobre la meva recent jubilació a l'Agencia Tributaria i per coses de la vida he hagut d'anar a la de Reus. He arribat a dos quarts de deu del mati i aquesta oficina estatal estava tancada i els seus treballadors eren el carrer. Hi ha vaga, he pensat. Però no.

La sorpresa ha estat saber que l'agent de seguretat privada que custodia la seu de la tributaria de Reus i que arriba cada mati a les set, no s'havia presentat al lloc de treballl aquest dimarts. I pel que sembla és l'únic que té claus per obrir aquesta delegacio.

Es clar, els funcionaris estaven més contents que mai i comentaven la jugada fora al carrer. Més que estar preocupats, reien i feient petar la xerrada mentre els ciutadans que ens anavem acostant a l'edifici per a fer les nostres gestions estavem cada cop més alterats i alguns fins i tot emprenyats quan preguntaven als funcionaris i aquests responien amb la mala gana habitual.

Ha estat una vergonya. Que per culpa d'un agent de seguretat privada s'aturi tota una administració tan important com l'agencia tributaria es per a presentar una denuncia. Així va el país.

Jo traslladaria a tots aquests dropos que es rasquen la cacauera a la tributaria reusenca fins a una altra agencia, la espacial europea. I els posaria dins un cohet i els enviaria a la lluna. Potser alli ens serien més útils.

Escrit número 13 (i és dimarts)

Foto: Exemple de funcionari en ple rendiment

Baldrick Moratinos

Segur que recordeu una mitica serie que fa uns anys s'emetia per la televisió de Catalunya i que protagonitzava Rowan Atkinson, Mister Bean. Es deia L'escurço negre i narrava les aventures del fill del rei d'Anglaterra i els seus ajudants. El fill del rei era el propi Escurçó negre i el seu criat es deia Baldrick.

Al veure aquesta foto m'ha vingut al cap un capítol on el Baldrick es vesteix de dona per fer-li un favor al seu amo que està, com sempre, contra les cordes i a punt de ser decapitat. Quan i el criat es troben, la conversa és aquesta:

BALDRICK: Senyor, ja estic a punt per la cita. Que us sembla?

ESCURÇÓ: Baldrick, sembles un cagalló vestit de dona.

No sé perquè la foto m'ha recordat a la conversa de la serie però per alguna cosa deu ser. A vegades, quan es tracta de persones públiques i d'actes que saps que segueix tota la premsa, més val mirar-se al mirall abans de sortir vestit de no sé que. La foto està feta a Afganistan on de ben segur que Moratinos va passar-ho malament perquè allí ni mengen porc ni beuen cervesa.

Escrit número 12

Foto: Moratinos "Baldrick" fent el ridícul internacional

Tots cap a Cuba que paga Moratinos

El ministre Moratinos està enamorat. Enamorat de la vida, de les flors i les violes, dels països i els seus ciutadans, dels puros i de Cuba, de tantes altres coses. Per això ara ens ha portat al nostre país una col·lecció de dissidents cubans que feien vaga de fam per protestar pel regim castrista. Ja té nassos protestar contra un "regim" posant-se a "regim" però cadascu fa el que vol i quan li sembla. Diu en Moratinos que a aquests ciutadans rebotats de l'illa els cuidarà al màxim, els acollirà, donarà sostre i feina.

I aquí hem escoltat les seves paraules esperançats que si dona feina i sostre als de fora també ens en doni a nosaltres. A mi m'és igual perquè ja sóc jubilat però a la resta de ciutadans espanyols que no tenen sostre o estan a punt de perdre'l, que no saben com arribar a final de mes ni poden gastar-se diners al Lidl, que no tenen feina ni cobren cap ajuda ni subsidi, els importa i molt.

Alguns ja han trobat la solució. Es gastaran l'euro que els queda a la butxaca en betun marró per les sabates, es colaran d'amagat en un vaixell que vagi a La Havana i un cop començaran una vaga de fam (molts d'ells seguiran la que ja estan fent obligatoriament) per a pintar-se la cara amb el betun i demanar ser portats a Espanya.

Si aquí no cola la seva situació i només fan pena els qui arriben de fora la solució passa per anar sortir i tornar a entrar simulant l'accent cubà. Els jubilats no podran fer la trampa perquè enlloc de torradets, color cubà perquè s'entengui, ara ja estan negres i semblen més africans que no pas dissidents castristes.

Moratinos tampoc passaria la prova perquè, com indica el seu nom, es deu posar cada dia "morat" i ha anat adquirint un color de cara més aviat rosat que, acompanyat per les dimensions del seu cos cada cop més inflat, el podrien confondre amb... oing, oing.

Que gran que és Espanya i que petita la closca dels ministres espanyols.

Escrit número 11

Foto: Moratinos pensant en la vida, les flors i violes.